takeawayshows2

La pel·lícula “Fitzcarraldo” (1982), de Werner Herzog, també és un exemple de gravacions d'una acció que ha passat de veritat i sols per a la càmera. En el cas de Herzog, i a diferència de “Pour la suite du monde” o “Nanook of the North”, el que l'espectador veu és una història imaginada pel director i portada a la realitat i no pas una història acceptada i legitimada per tot un col•lectiu, com poden ser els esquimals o els pescadors de l'Île aux Coudres. És a dir, doncs, que la diferència entre pel•lícules com “Nanook of the North” i pel•lícules com “Fitzcarraldo”, és el fet que en les primeres no-actors recreen una acció portada a terme pels seus avantpassats en el mateix lloc on es troben ells, i en les segones, actors representen tot improvisant aquelles accions imaginades per un director que no té cap interès en mostrar la realitat del lloc en el que situa l'acció.
“Fitzcarraldo”, de Werner Herzog, 1982

Totes dues maneres de fer buscaven en el seu moment allunyar-se de les grans produccions cinematogràfiques, situant-se en la posició de l'antificció i seguint la filosofia d'evitar l'adorn així com qualsevol herència literària i teatral. Les següents paraules de Flaherty parlant sobre “Nanook of the North” il•lustren bé aquest posicionament: “Una història ha d'originar-se en la vida d'un poble i no des d'accions d'individus (…), perseguint el fi de narrar la veritat de la forma més adequada i ja no dissimulant-la sota un elegant vel de ficció”.
Els "Take Away Show" són una mescla dels dos tipus de manera de fer: si bé els actors porten a terme una pràctica pròpia (són musics tocant les seves pròpies cançons), han d'improvisar per adaptar-se a les característiques del context en el que el director (Moon o Chryde) els situen; un context que no els és propi i per al que el director tampoc s'interessa. Trobem aquí també l'allunyament dels grans videoclips comercials, que per més que també utilitzen els musics per a representar una acció, aquesta acció és totalment fictícia i l'estètica preval per sobre de qualsevol altre factor.

D'altra banda, l'ús de la càmera en mà, movent-se de manera improvisada per l'escena que té al davant també és molt pròpia dels documentals antropològics dels anys 70, com per exemple els de Jean Rouch, autor que el mateix Moon cita com a referent per al seu projecte. El francès Rouch preferia fer ús de la càmera portàtil, sense zooms, movent-se ell directament (el que s'anomena tracking shot) i influenciat per Michel Brault i la seva tècnica “walking with the camera”, Rouch desenvolupa la pràctica del pla seqüència, que fa que l'edició sigui innecessària. Aquests factors tant característics del gènere documental també els reconeixem fàcilment en els “Take Away Shows” de Moon.
“Tourou et bitti, les tambours d'avant”, de Jean Rouch 1971