takeawayshows

La Blogothèque és un web que Vincent Moon i Christophe 'Chryde' Abric elaboren per a convertir-lo en un arxiu on poder consultar i fer difusió dels vídeos que fan i que anomenen “Take Away Shows” o “Concerts à emporter”. En els primers quatre anys l’equip de Moon va gravar 200 vídeos, a hores d’ara encara continuen treballant i les seves produccions són conegudes arreu del món. Aquests vídeos consisteixen en gravacions en directe de grups musicals tocant a llocs fora del seu context habitual, això fa que normalment les bandes hagin d’improvisar un concert en acústic a qualsevol lloc. L’equip de Moon s’imposa unes premisses a l’hora de gravar que es reconeixen de seguida. Aquestes són: gravar el directe en pla seqüència, utilitzant la càmera en mà i evitant qualsevol treball de postproducció. Veiem alguns exemples des dels primers que van fer, fins als més recents:

“Shift”, de Grizzly Bear, 2006
“Við spilum endalaust”, de Sigur Ros, 2009
“Who Knows, Who Cares”, de Local Natives, 2011

Les produccions de Moon ens serveixen d’excusa per parlar sobre la línia entre el documental i aquest tipus de produccions d’audiovisual musical. La frontera és molt difosa però des del meu punt de vista no es poden considerar documentals; tampoc videoclips; crec que el més apropiat és anomenar-los simplement vídeos musicals. D’altra banda, em sembla important remarcar el fet que les diferents bandes que han tocat per a les càmeres de Moon, no ho haurien fet si l'equip de La Blogothèque no hagués estat allà. No s’haurien trobat descontextualitzades tocant un dels seus temes sense amplificadors, ni públic concret, ni escenari: els “Concerts à emporter” són accions fetes per a la càmera, l’únic objectiu d’aquestes accions és la de ser gravades. Tot i així, si repassem la història del gènere documental, també trobem accions que s’han portat a terme amb aquest objectiu, com el film “Pour la suite du monde” (1963) de Michel Brault i Pierre Perrault. En aquest film considerat documental un col·lectiu de pescadors de l’ Île aux Coudres, al Quebec, decideix pescar una beluga a la manera tradicional, tal i com es va fer fins el 1924, i fer-ho per primer cop després que els seus avantpassats abandonessin aquesta pràctica a meitat dels anys 20 però alhora ho fan per última vegada, i ho fan tant sols per a les càmeres de l’equip de Brault i Perrault.

“Pour la suite du monde”, de Michel Brault i Pierre Perrault, 1963

Es pot considerar documental un film que mostra la representació d’una acció i per al que, per tant, els seus protagonistes estan actuant? Aquesta mateixa manera de fer també es troba en el que segons molts és el primer documental de la història: “Nanook of the North” (1922), de Robert Flaherty, en el que els esquimals actuen per representar la forma de vida del seu col·lectiu abans d’esdevenir occidentalitzats. Flaherty, però, mai va dir que allò que el seu film mostrava fos la realitat. De fet, Margarita Ledo explica que el director va ser molt conscient del que feia quan va sacrificar la realitat del context per mostrar allò que ell volia i que també feia referència a una realitat, encara que aquesta ja fos caducada. Per això, altres veus diuen que Flaherty no es troba dins el gènere documental, sinó que va ser un dels pioners de la docuficció.

“Nanook of the North”, de Robert J. Flaherty, 1922